Aquest bloc recull les històries de vida de diverses dones del Xup que han participat en el projecte Mosaics, una iniciativa de l'Ajuntament de Manresa amb el suport de l'Àrea d'Educació de la Diputació de Barcelona i la coordinació de Teleduca. Educació i Comunicació. Amb les seves aportacions i els seus records, aquestes dones ens ofereixen una lectura transversal de la història recent del barri plena d'anècdotes i vivències d'un enorme valor humà.
El projecte Mosaics s'ha desenvolupat sobretot en el CEIP Pare Ignasi Puig però també hi ha col·laborat el Casal Cívic del Xup, l'associació de veïns del barri i tot un seguit de personatges i entitats. La finalitat és recuperar la memòria recent del barri del Xup com a eina d'interacció social i també de reconeixement de la trajectòria que ha tingut des de la seva creació. Per portar-ho a terme, ens hem centrat en l'ús de l'Educació en Comunicació com a eina de dinamització comunitària, basant-nos en diversos suports i llenguatges audiovisuals i l'intercanvi generacional.
Una iniciativa de:
Amb el suport de:
Amb la col·llaboració de:
Casal Cívic Pare Ignasi Puig
Espai LIC
Coordinació de:
Escrito por doneselxup el 06/05/2009 13:37 | Comentarios (0)
Hoy vine a contar mis recuerdos de vida y vivencias en el barrio. Me han grabado la voz mientras lo contaba y ahora van a escribir mi relato. También voy a traer unas fotos de la primera época en el Xup.
Escrito por doneselxup el 12/05/2009 12:05 | Comentarios (0)
Estamos aquí un grupo de mujeres del Xup para contaros nuestra gran historia para nosotras. Espero que para vosotros sea de alguna ayuda algún día. Estaríamos muy contentas de ser útiles el día de mañana.
Escrito por doneselxup el 12/05/2009 12:19 | Comentarios (0)
Estos días vine al Casal Cívic a contar mi historia de vida. Estuve recuperando mis recuerdos del Xup desde que vinimos a vivir a este barrio con mi marido.
En las próximas semanas vamos a publicar mi relato, con fotografías del barrio. Espero que lo disfrutéis y que podáis comprender que, a pesar de todas las dificultades, siempre hay que tirar para adelante.
Escrito por doneselxup el 12/05/2009 12:27 | Comentarios (0)
Em dic Dolors Esquius Dorca. Tinc 56 anys. Vaig néixer el 4 de desembre de 1952 a Manresa, en el barri dels Quatre Cantons. Sóc filla d’en Ramon Esquius i la Filomena Dorca.
Érem sis germans, 4 noies i 2 nois. Jo era la segona, la més gran de les noies.
Vaig anar a l’escola La Renaixença i més endavant a l’Acadèmia Llacera.
Als 10 anys anem a viure a Sant Joan deVilatorrada i vaig a l’escola d’allà. Però ja vaig començar a anar-hi poc perquè, en ser la gran, de vegades a casa feia falta. A les tardes també anava a cosir.
Entre els 14 i els 21 anys (de soltera), vaig treballar 7 anys a Cal Gallifa, una empresa tèxtil de Sant Joan de Vilatorrada.
A aquesta edat també vaig conèixer el que desprès seria el meu marit, en José Solís Sánchez, tres anys més gran que jo. Vaig festejar amb ell durant 7 anys. Ell és d’aquí el Xup i va ser un des clàssics en el club de futbol del barri. Va jugar en el primer equip fins gairebé els 30 anys, quan ho va haver de deixar.
L’any 1973, quan encara tenia 20 anys, em vaig casar. De seguida (21 anys), vaig tenir fills, dos nois. Van néixer el 1974 i el 1976. Ara tenen 34 i 32 anys, respectivament. El més gran ja té tres fills, per la qual cosa ja sóc àvia!
Quan els fills eren petits, “anava a fregar a 3 o 4 cases”. També havia portat un frankfurt durant una època. Treballava de 5h a 16h i entremig m’ocupava d’anar a portar i a buscar els fills a l’escola. Al final, amb el meu marit, vam decidir que ho deixés perquè anava massa enfeinada.
Després vaig passar a cuidar també nebots. També em vaig fer càrrec del meu pare, malalt d’Alzheimer, durant els seus darrers 6 anys de vida. Ara fa 4 anys que és mort.
L’1 de maig de 2009 “ha fet 11 anys que hem tornat a viure al Xup, en un pis de compra”.
Infància
Recordo quan anàvem tota la família (tots els germans, el pare i la iaia) a passar el dia i a banyar-nos a la riera. El meu pare havia fins i tot construït un carretó per posar-hi tots els trastos i la mainada a sobre, i enfilar la pujada de la Catalana.
“Tot això eren vinyes, quan venia a la riera”.
Quan arribava el bon temps, també anàvem els diumenges al Bosc del Suanya a fer l’arròs. Hi havia moltes famílies que hi pujaven. Fins i tot ens demanàvem allò que ens mancava de l’una a l’altra.
El meu pare treballava a La Maquinària Industrial SA, amb el ferro, fins que als 49 anys li va agafar una embòlia i va haver de retirar-se. En treballar en aquesta empresa, el meu pare coneixia molta gent del Xup que també estava a la mateixa fàbrica.
Per guanyar un sobresou, el meu pare era cobrador d’autobús a l’empresa Masats SA, que porten els transports de Manresa. Ho feia a la línia que anava de Puerto Rico fins a Sant Salvador, que passava per davant del Xup. De vegades, se’ns emportava a mi i a la meva germana, i anàvem amb ell amunt i avall.
Vaig veure com construïen el barri del Xup. Fins i tot recordo una frase que deia sempre el meu pare quan van començar a construir els blocs: “Aquí no m’agradaria viure-hi mai. Les finestres semblen nínxols de cementiri”. És clar, en el pis de Sant Joan de Vilatorrada teníem uns finestrals amplis. Però mira el que és la vida, els darrers anys va viure aquí amb nosaltres i fins i tot va morir en el nostre pis del Xup.
El primer canvi que vaig veure i recordo és que començaven a traçar els carrers. Em vénen al cap les peces per fer les voreres i pilons de terra remoguda.
Després va arribar l’obra de construcció dels blocs de pisos. El meu home hi va fer d’aprenent. Recordo com es va anar construint el barri (força ràpid! Potser en 5 anys) i que els pisos els van donar de seguida. 11 anys devia tenir jo aleshores. Això va anar molt bé a la família del meu marit, que vivien tots (6 persones: pare i mare i 4 fills, 2 nois i 2 noies) en una habitació d’una pensió de Manresa. Hi cuinaven i tot, i el lavabo el tenien en el passadís.
Un cop enllestits els blocs de pisos, de mica en mica, van anar arreglant els carrers i fent coses en el barri.
“Aquí representava que vivia la gent amb més pocs recursos i per això se’n parlava malament. Però una cosa no hauria de tenir res a veure amb l’altra. La veritat és que la meva experiència m’ho confirma. Tot i que havien donat els pisos famílies i parelles de procedència molt humil, la majoria era bona gent, com a tot arreu”.
Potser la gent que no coneixia directament el Xup, enraonava més del compte. Per això es va anar fent una molt mala fama del Xup, que no nego també que, com a tot arreu, hi passin coses i hi hagi drogues...
Adolescència i joventut
Als 14 anys vaig començar a festejar. Fins als 20 anys, que ja em vaig casar amb un home del Xup. “Vaig conèixer el nòvio perquè li agradava a la meva millor amiga. Em va demanar que l’acompanyés a veure’l quan feia de paleta a Sant Joan (de Vilatorrada) perquè a casa no li deixaven anar tota sola. Ell es va fixar més amb mi que amb la meva amiga, i fins i tot la vaig perdre com a amiga. Em va deixar de parlar!”
Jo ja el coneixia (i sabia que era del Xup) però ni m’hi havia fixat. De fet, era una nena, encara. El coneixia de l’obra a baix al carrer, a Sant Joan de Vilatorrada. Abans que ens féssim nòvios, en broma i per fer-me enfadar, ja em deia (amb senyes) des de baix l’obra que li rentaria els pantalons, i jo li feia botifarra. I mira si n’hi he acabat rentant de pantalons i de tot!!! A la meva mare també li deia “sogra”. Vaig començar massa jove a tenir nòvio: “vaig festejar sempre!”
Recordo que l’any 1967 ja pujava a festejar al Xup. El meu pare encara era cobrador de l’autobús de la línia que connectava Manresa amb Sant Salvador, i passàvem per la carretera. Jo baixava a la parada del barri. Més endavant, vaig conèixer els meus sogres des de dins de l’autobús. Passàvem enfront del bloc d’ells i en José me’ls va senyalar a dalt d’un balcó. Temps després, ja vaig entrar a casa seva. Com que ell era del Xup, durant el festeig sempre hi anàvem a passejar i a visitar la seva família.
Quan vaig conèixer els sogres i vaig entrar al seu pis del Xup, el tenien molt humil. Però, de mica en mica, el van anar arreglant. Es notava que les meves cunyades ja treballaven i tot. Els pisos tenien molts problemes d’humitat. Algunes parets fins i tot regalimaven aigua. Passava a l’habitació que compartien el meu marit i el meu cunyat. La meva sogra comentava “sobretot que les lliteres no toquin la paret, que es mullaran tots els llençols!”.
El meu marit era del club de futbol del Xup de sempre. Jo el vaig conèixer als 17 anys i ja jugava amb l’equip. Va ser tota una institució. Però abans dels 30 anys va haver de plegar per prescripció mèdica, tenia els tendons del genoll massa desgastats. Ja li va saber greu!
Recordo que no hi havia el camp de futbol actual. Hi havia un descampat al costat d’una casa abandonada que feien servir de vestidors. Hi van posar unes porteries, i ja va estar arreglat! Cadascú s’asseia on podia a veure elpartit. Això va ser després del primer camp que es va fer servir al costat del Casinet.
Imagina’t com eren les coses abans que vam anar de viatge de nuvis amb els sogres. Ells feien 25 anys de casats. Eren originaris d’Extremadura, i van ser els primers castellans a entrar a la nostra família. Els van donar el pis del Xup i això els va permetre sortir de les condicions de vida extremes en una habitació d’una pensió de Manresa.
La meva sogra em va fer la coberteria en la primera botiga que hi havia hagut prop del Xup: el Spar que hi havia a l’altra banda de la carretera.
“Quan estava embarassada del meu fill gran, el metge em va dir que havia de caminar. Veníem a visitar els sogres i després baixava caminant. En Pepe i la meva germana tornaven amb l’autobús! Baixar només eren 25 minuts de passeig! Pujar ja era una altra cosa perquè la pujada de la Catalana déu ni do!”
De casats, amb el meu marit, vam anar a viure al barri del Carme de Manresa. Vam estar de lloguer a un parell de pisos més... fins que vam anar a parar en un a la carretera de Vic.
Veníem al Xup un cap de setmana de cada dos amb la mainada, els dos nens. L’altre cap de setmana el passàvem amb la meva família a Sant Joan de Vilatorrada.
Quan veníem a visitar els sogres els caps de setmana, jo pensava: "Això és mitja vida. La canalla pots deixar-la que jugui a fora i només torna per venir a buscar el berenar i ja està. Podien baixar al carrer sols”.
I sempre ens hem vigilat els uns la canalla dels altres, perquè ens coneixem. Això passa fins i tot ara amb les meves nétes, i abans passava amb els meus fills. Els deien: “els fills d’en Solís” i ara els diuen “les nétes d’en Solís”.
Recordo també que la gent del Xup comprava queviures directament a les pageses del voltant. La primera a vendre va ser la Lourdes, que vivia al capdamunt de la pujada de la Catalana. Des d’aquí, un cop passada la casa de la llum. “Amb la iaia, o sigui, la sogra, hi anàvem a comprar els pollastres i ella mateixa ens els matava”. El vi el compràvem a la Casa Biosca, enfront, i els ous a la granja de la Pilar.
L’associació de veïns ajudava a entrar en els pisos i a agafar-los. Nosaltres no ens vam atrevir mai a fer-ho. Tota la lluita que van fer va servir perquè el barri anés millorant.
Maduresa
Quan vaig dir a casa de comprar un pis al Xup, els meus fills em van dir: “Mama, al Xup? Si són pisos molt petits!”, i jo que els vaig contestar:“ Si amb dos dies marxareu!”. I tal dit, tal fet! El gran es va casar i va marxar a Sant Joan de Vilatorrada, i el petit primer va anar a parar a Avinyó iara viuen a Manresa.
Vam venir a viure al Xup fa 11 anys. Als 46 anys, el meu marit es va posar malalt, primer d’un càncer de coll. Entre el 1996 i el 1998 va passar tres anys horrorosos, d’un ensurt a l’altre i va caure en una depressió molt forta. Per això vaig començar a buscar un pis de compra aquí al Xup o la Balconada, on també teníem amics. Així el meu marit podria sortir més fàcilment al carrer i relacionar-se. Va sortir primer el pis del Xup. Per això vam venir a viure aquí.
A més, per casualitat, ens van trobar el pis en el boc 43 (el 2n 1a), el mateix on vivia la iaia, o sigui, la meva sogra (la mare del meu marit). Ella va estar molt contenta! I nosaltres també!
Estic molt contenta de viure en el Xup. Fins i tot em fa mandra baixar a Manresa, tot i que comprar-hi sempre surt més baratet... “Jo hi estic molt bé! ”A la gent que en parla malament, li diria que pugi al Xup i que ja veurà com s’hi viu. “És viure-hi que et permet fer-te’n una idea”. Entre els blocs 43 i 41, els veïns i les veïnes ens saludem i ens coneixem tots. La canalla d’uns juguen amb els dels altres. Som com una gran família.
Veig el Xup com un barri tranquil, on els meus néts poden jugar al carrer i parlen de mi com “la iaia del Xup”, i estan molt contents de venir-me a veure. Ara el meu fill gran s’ha separat i viu amb nosaltres, i està encantat de baixar a fer la cervesa a baix i trobar-se amb amics i coneguts tan fàcilment. “Els meus fills han acabat fent amics de tota la vida aquí. Quan vam venir-hi a viure, fins i tot molta gent es pensava que els meus fills eren d’aquí!”
Amb els veïns i les veïnes tenim molta relació i amistat. Durant l’hivern ens veiem molt poc... Però quan arriba el bon temps, baixem tots cada dia a prendre la fresca. Cada dia passem junts unes bones hores, asseguts al “nostre” banc, el de davant del bloc. Tenim un espai de trobada i relació. Fixa’t que hi ha tres bancs i si el “nostre” algun cop està ocupat, ens fiquem en un altre però de seguida que queda buit ens hi desplacem. Quan no hi havia bancs, cadascú baixava la seva cadireta i fèiem una rotllana.
Fem dos torns i tot els del nostre bloc. Baixem abans de sopar, “quan marxa el sol del nostre banc”, cadascú puja a sopar quan li sembla i anem tornant a baixar després de sopar. I se’ns fan ben bé les 12h o dos quarts d’una de la nit i tot. Aleshores enraonem fluixet perquè hi ha gent que ha d’anar a treballar. “Això de xerrar amb els veïns és mitja vida! De vegades fins i tot ens estem enfotent de nosaltres mateixos a l’estiu a la fresca!”. És com una teràpia.
Juguem dins i tot a dir “maricón l’últim” perquè qui no arriba aviat, no s’asseu al banc...
De fet, és un bloc on ens coneixem de sempre, gairebé des que van donar els pisos (fa 45 anys)... i això es nota! El meu marit va sortir vestit de nuvi del mateix portal de bloc, mira el que són les coses!
L’església sí que només fa tres anys que la tenim. Quan hi havia un enterrament al barri (com en el cas del meu pare), el difunt s’havia de quedara baix al carrer (dins el cotxe fúnebre) i la gent (els que hi cabíem!) pujàvem a dalt per celebrar la missa, perquè el local que fèiem servir d’església estava en un primer pis. El que veia més lleig és que fèiem una missa pel difunt i aquest havia de quedar-se a baix al carrer, dins el cotxe fúnebre. Ara ja podem fer els enterraments com déu mana.
En aquest local, s’hi feia també alguna comunió però no ens hi casàvem ni hi fèiem batejos, perquè no feia església i els convidats no hi cabien.
Els pisos del Xup no són cap meravella. S’han anat arreglant de mica en mica. Si bé és cert que han trobat alguns blocs amb al·luminosi. Van fer unes proves fa uns anys. “Al de la sogra va sortir que no n’hi havia però al 17 va sortir que sí. De fet, està apuntalat. Fins i tot va caure un tros de ciment d’una biga”. L’espai públic del barri trobo que està ben arreglat, tot i que les darreres obres que van fer-hi van ser una “chapuza”. De fet, no treballaven gaire bé els paletes i manobres que hi havia. Eren una mica deixats i fumaven porros. “La caseta era a sota casa i jo mateixa ho veia amb els meus ulls”.
En el barri trobo a faltar un caixer automàtic. “Ostres, m’he quedat sense cèntims! Au, agafa l’autobús! Només per buscar diners, hem de baixar a Manresa!”
De botigues, també ens en faltarien alguns més, tot i que surt més barat anar a comprar a Manresa. Els dimecres van posar un mercat ambulant, però ha tingut poc èxit. Hi falten parades.
Escrito por doneselxup el 18/06/2009 13:01 | Comentarios (0)
Em dic Josefa García Muñoz. Tinc 76 anys. Vaig néixer el 23 d’octubre de 1932a Baza (Granada). Els meus pares es deien Pablo García i Rosa Muñoz. Jo era la gran de tres germans. Tenia una altra germana dos anys més petita i un germà amb el qual em portava onze anys.
Als 22 anys vaig venir a viure i treballar a Catalunya. Vaig venir directament a Manresa perquè ja hi tenia família. Em vaig allotjar amb les monges i els caps de setmana anava a casa de la meva tieta. Cinc o sis anys després, quan ja estava una mica situada, van venir els meus pares amb el meu germà. Primer vivíem tots junts en una habitació, però de seguida va arribar el pis que em va concedir l’empresa on treballava.
Vaig aconseguir el graduat escolar perquè em vaig examinar a la Renaixença per obtenir-lo. A Baza havia pogut anar a l’escola fins als 11 anys però aleshores va néixer el meu germà i vaig haver de deixar els estudis per ajudar a casa. De més gran també havia estudiat tall i confecció en una escola d’arts i oficis.
La primera feina que em va sortir va ser de teixidora a Tejidos Ibáñez. Vaig ser-hi fins que van tancar. De seguida vaig tornar a trobar feina a l’empresa metal·lúrgica Quijano, que feia matalassos i complements per a Seat. Em vaig ocupar de premsa i de soldadura. Vaig treballar-hi fins que als 33 anys em van donar la baixa per llarga malaltia. Vaig perdre el 50% de la força als braços. L’empresa de seguida va estar d’acord a donar-me la invalidesa però va costar molt convèncer la Seguretat Social. Al final vaig guanyar el judici.
A l’empresa tenien una coral i jo hi cantava. De fet, els propietaris de l’empresa Quijano eren molt considerats. Em van donar un pis a Manresa. Però el vaig deixar per als meus pares, i vam entrar en el sorteig de pisos del Xup per a parelles que es casaven aquell any. Ens va tocar i així va ser com vam venir a viure aquí.
Em vaig casar a Manresa el 3 d’octubre de 1965. El meu marit es deia Miguel Barea. Va morir l’any 1993. Era originari de Cadis i de solter vivia a Cerdanyola del Vallès. Un cop a Manresa, va treballar un temps de peó d’obra. Després va trobar feina a la construcció, en els pisos de la plaça de la Reforma, a principis dels anys 70. Això va ser quan ens vam començar a guanyar la vida, perquè també portava a casa verdures de l’hort que tenia i els diumenges feia de vigilant.
Just abans de casar-me, em van haver d’extirpar un pit i vaig haver de passar per un tractament de radioteràpia. Malgrat tot, en Miguel no va voler deixar córrer el nostre compromís, amb a qual cosa ja va demostrar ser molt bona persona.
Als 35 anys vaig tenir la primera filla, que va néixer el 4 de juny de l’any 1967. La petita és del 23 de maig de 1969.
Les meves filles es van casar totes dues el mateix dia a Montserrat, l’any 1994. La gran va tenir un marit d’origen basc que també treballava allà, i la petita està casada amb un home que va viure a Salamanca fins als 3 anys. Quan la meva filla gran es va separar, vaig estar nou anys vivint a Andorra per ajudar-la amb el nen. “Ara fa tres anys que torno a viure al Xup. Des que va néixer el meu nét fins que va complir 9 anys, només venia de tant en tant a veure el pis. Ara el nen ja té 12 anys”.
Joventut
Des de la meva arribada a Manresa, recordo haver pujat a la zona del Xup a celebrar el dijous llarder prop de la riera.
L’estiu de 1965 va tenir lloc el sorteig de pisos del barri del Xup. Jo tenia 33 anys aleshores. Ens vam casar aquella tardor i de seguida hi vam venir a viure. Recordo que aquell any va ploure molt i també que va fer molt fred. El primer hivern només teníem un braser per escalfar-nos, perquè no teníem diners per comprar-nos una estufa.
En els pisos hem patit sempre de molta humitat. I les estufes i la cuina de butà encara produeixen un ambient més humit. A nosaltres se’ns van acabar podrint tots els mobles de l’habitació i vam haver-hi de fer una cambra d’aire. Tant jo com la filla gran som ben asmàtiques després d’haver suportat tanta humitat durant tants anys.
També hi feia molt fred a casa. Com que teníem el safareig a fora, en una galeria descoberta, el primer hivern fins i tot l’aigua se’ns va congelar. També es van glaçar gairebé totes les canonades. Van trigar mesos per arreglar-ho i ens volien cobrar l’aigua igualment!
No teníem manera de fer eixugar la roba perquè només ens la deixaven penjar de nit a la galeria i era ple hivern. Com l’assecaves, aleshores? Jo era recent casada. Així va ser com moltes dones del barri ens vam posar d’acord perf er una protesta. Totes vam penjar la roba acabada de rentar durant tot un dia, i vam aconseguir que, a partir de la nostra plantada, ens deixessin penjar la roba també de dia.
Al principi, prop del barri, hi havia una sola botiga. Era un Spar on venien de tot i que estava a l’altra banda de la carretera. La missa es feia afora, en el túnel dels locals on hi ha ara el dispensari. En aquests locals hi havia les escoles, que tenien menjadors i tot. De mica en mica, en aquest espai també van anar posant botigues. El 1967 ja hi havia la farmàcia. La primera era on ara hi ha la seu de l’associació de veïns. Després van anar posant la resta: una fleca, una pastisseria, un estanc i botiga de queviures, una carnisseria i els bars, que ja van arribar els anys 70.
Al principi no hi havia línia d’autobusos ni res. Es va aconseguir més tard que n’hi hagués un que parés i entrés en el Xup.
En el barri es va crear una junta rectora. D’aquesta iniciativa, anys després va sortir l’associació de veïns. “Jo anava a totes les reunions”. La idea principal era demanar i aconseguir millores per al barri. “Aquí s’ha lluitat molt”, gràcies a tota la gent que ha anat passant per aquesta associació.
Quan vam arribar a viure aquí, tots els blocs estaven començats però no tots acabats. En el sorteig, a nosaltres ens va tocar un pis del bloc 17. Això sí, tots els carrers ja estaven traçats i hi havia arbrat. Els carrers asfaltats van arribar molt més tard, però des del principi estaven fetes les aceres i hi havia uns jardinets a sota de cada galeria.
Els pagesos del voltant posaven com un mercat ambulant al costat de la riera des dels primers anys que vam venir a viure aquí. Muntaven la parada cada dia que tenien productes de la terra per vendre. Una de les pageses va ser la Leonor, que més tard va muntar una botiga que encara existeix. A la seva època, hi venia verdures que arribaven directament de l’hort. Ara la porta una neboda de la Leonor i els horts que havia cuidat aquesta pagesa estan abandonats.
“La gent del Xup sempre hem hagut d’arreglar-nos amb molts pocs diners”.
Maduresa
L’escola nova es va construir entre l’any 1973 i 1974, si no recordo malament. El primer curs escolar va ser el de 1974-75. En aquella època hi havia molta mainada, per la qual cosa fins i tot et podies trobar amb problemes per aconseguir una plaça a l’escola. No tots els nens i les nenes del barri tenien assegurada l’admissió.
“Vaig ser de l’associació de pares de l’escola i era molt batalladora. Fins i tot el director em deia que no calia, que les meves filles anaven bé amb els estudis”.
Pels voltants de 1976 ja es començaven a veure totes les millores que s’havien aconseguit en el barri, perquè ja hi havia tant les façanes com les teulades arreglades. Però havien passat 11 anys des que hi havíem vingut a viure!
Van haver d’arreglar les teulades dels edificis dos cops. La primera vegada ens ho feien malament i vam organitzar protestes per aconseguir parar les obres i exigir que ens ho fessin bé. Així va ser com vam deixar de pagar el lloguer durant un temps. Era cap a 1979. En veure que no ens feien cas, fins i tot vam sortir a aturar les obres. La protesta es va allargar fins que vam aconseguir que ens ho tornessin a reparar i ho deixessin bé.
Fa uns 25 anys, jo vaig ser vocal de l’associació de veïns del Xup, quan n’era presidenta l’Angelita. Recordo tota la lluita de demanda d’un dispensari mèdic per al barri. Finalment el van concedir. La guarderia es va aconseguir més endavant, també als anys 80. Totes les dates em ballen al cap però per aquesta època també recordo que van arreglar i asfaltar bé tots els carrers.
“Contínuament no s’ha parat de fer obres en el Xup. Per això se’ns barregen les dates! L’associació de veïns, des de sempre, ja tenia una llista de reformes pendents i cada any se sol·licitava per fer-ne alguna. No ha parat de demanar millores per al barri i sense quartos!”
Recordo que les Festes Majors es feien molt maques des de sempre. La festa de final de curs del Casal Cívic també sempre ha estat molt bonica.
Fa dos anys sí que es va fer una obra molt mal feta i que fins i tot ens ha deixat tot de forats a terra. “Fou molt chapucera”. De fet, l’associació de veïns no ha volgut signar el final d’obra per fer pressió i aconseguir que ho arreglin. Les faroles de llum estaven enganxades a les parets dels blocs i ho van canviar per una presa de terra.
“Cap dels que estem vivint aquí des dels inicis, hi hem nascut. Tots hem vingut de Manresa. A mi em va tocar viure aquí quan em vaig casar... Si no fos per la humitat, hi he tingut una bona qualitat de vida. No ho canvio per un altre costat. No canvio el Xup per qualsevol altre lloc de Manresa”.
“Jo tinc molts bons records de viure al Xup. No m’imagino enlloc més”. Estic molt a gust a casa i en el barri m’hi sento molt bé. Les meves filles viuen a Andorra. De tant en tant, hi vaig a passar uns dies però de seguida vull tornar. De fet, fins i tot em busco excuses com ara metges per tornar cap a Manresa. “De nit ara ja no surto perquè sóc gran. Però ben contenta que estic de viure al Xup. Ara és una delícia viure aquí”. De les meves filles, la gran no ve gaire. La petita sí que venia molt. Però ara té el fill més gran i li fa karate.
Escrito por doneselxup el 30/06/2009 20:40 | Comentarios (0)
Em dic Magdalena Ruiz Durán. Tinc 67 anys i vaig néixer el 21 de març de 1942. El meu pare es deia José Ruiz i la meva mare María Durán. A casa érem 5 germans, 4 noies i 1 noi. Jo era la segona. Vaig arribar a Manresa als 15 anys perquè el meu pare ja vivia aquí, en el carrer Tossal del Coro. Vam anar venint tots els germans menys una de les noies, que es va quedar a Andalusia. Som originaris d’un poble de Sevilla.
Vaig començar a treballar a la Fàbrica Nova, a la tèxtil Bertrand i Serra, al cap d’un mes d’arribar a Manresa. Vaig fer-hi feina fins els 17 anys. Tot seguit i fins els 18 anys vaig estar a la fàbrica de teixits Carreras SA. Pels matins treballava de 9 a 12 hores del migdia a la Pirsa i a la tarda de 14 a 24 hores a la Carreras. Quan vaig complir els 18 anys, em van trucar de la fàbrica Pirelli de Sant Joan de Vilatorrada, on vaig estar treballant vuit anys, fins que em vaig casar l’any 1965.
Vaig conèixer el meu marit quan estava treballant a l’empresa Carreras SA. Tenia una parada de fruita de camí cap a casa meva. Això ja era quan vivíem a la Bonavista. Jo només tenia 16 anys quan vaig començar a festejar-hi, i ens vam casar quan ja en tenia 23. El meu marit es diu Elías Páquez Gómez, és 8 anys més gran que jo i prové de Granada. Sempre s’ha dedicat al negoci de la venda de fruita.
Quan ja treballàvem tots els germans, vam poder agafar un pis més gran en el carrer Sant Francesc. Aleshores va ser quan el meu pare es va posar malalt i li van diagnosticar càncer. No volia morir a Manresa, així va ser com van decidir tornar al poble. Però, jo no volia marxar i vaig anar a viure una temporada amb les monges del carrer Santa Maria. I aquí m’hi vaig passar força anys, fins que em vaig casar el desembre de 1965.
Quan van fer les llistes pel sorteig de pisos en el barri del Xup, nosaltres ens hi vam apuntar i ens va tocar. Així vam venir a viure al barri. Als tres mesos ja estàvem casats i en el pis nou. Vam fer un casament molt senzillet perquè el meu pare ja havia mort i no estàvem per massa celebracions.
Al poc més dels tres anys de casar-nos, va néixer la meva primera filla, la Carmen, el 1969. Com que no hi havia guarderies, vaig haver de deixar de treballar. Més tard, vam posar una fruiteria amb el meu marit i teníem la nena amb nosaltres, entre les caixes. Però va començar a agafar moltes malalties i el metge ens va dir que, si continuàvem amb la nena allà, se’ns podria morir. Vam haver de traspassar el negoci i, poc després, ja va arribar la segona filla. Es porten tres anys, perquè la Sonia va néixer el 1972.
Al cap d’un temps, mentre les nenes eren unes hores a escola, jo anava a cosir a casa d’una modista, amb la Maria Massana, a la carretera de Vic, a la zona de Bonavista. M’hi vaig estar molts anys cosint amb ella, fins i tot quan vaig tenir el tercer fill: un nen, en Fermín, l’any 1975.
Quan ja els vaig poder portar tots tres a l’escola, aleshores anaven al Grupo Escolar Generalísimo Franco (antic Grup Escolar Renaixença), va ser quan vaig entrar a la farmàcia de la carretera de Cardona. Em pagaven molt bé però no tenia seguretat social i jo la necessitava, perquè el meu marit s’havia posat malalt. A ell li van donar l’ajut de llarga malaltia però cobrava poquíssim. Me’n vaig anar a la granja Alpina. Vaig estar-hi un any però al final em van fer fora perquè no em podien mantenir.
Va ser una època molt dolenta, el meu marit i jo... tots dos sense ingressos. Ell no podia treballar i jo havia perdut la feina. Em van explicar que anés a parlar amb l’assistent social de l’ajuntament de Manresa i així ho vaig fer. L’endemà em va venir a buscar un municipal a casa i em va demanar que em presentés a l’ajuntament aquell mateix matí. Jo estava molt espantada i només plorava. Però resulta que em van oferir feina per treballar de cuinera en el menjador del CEIP Pare Ignasi Puig, en el Xup. A més a més, em donaven una beca per al menjador dels meus fills. El curs següent va ser quan els vaig canviar de centre educatiu. Portava tres mesos de cuinera a l’escola i encara no m’ho podia creure! Hi he estat treballant durant 25 anys, fins que em vaig jubilar. Els meus fills van obrir un negoci i me n’hi vaig anar per d’ajudar-los a fer menjars preparats.
Des que tenia els fills petits, sempre he estat cosint i brodant per la gent del barri del Xup. I ara encara ho faig: sóc modista.
Joventut
Vam arribar al barri del Xup en el moment que ens va tocar el pis per sorteig, devia ser el mes d’octubre de l’any 1965. Vam estar tres mesos netejant-ho tot i vam entrar-hi a viure al desembre.
Elsedificis no tenien una bona teulada i els pisos eren molt humits. Elprimer any va fer molt de fred i els veïns ens queixàvem de les malescondicions de l’obra i de com ens havien lliurat els pisos. No teníempersianes i es podia veure l’interior de les cases, i no ens deixavenposar-hi res més que uns plàstics negres que no tapaven res de res.Tampoc podíem eixugar la roba rentada i molla al sol. Així vam començarles reivindicacions. Una de les accions que vam portar a terme lesdones del barri va ser estendre la roba als balcons tot i estarprohibit. Era a l’hivern i no hi havia cap altra manera que s’assequés.Des d’aleshores no ens van dir res més.
La junta gestora del barri del Xup va estar funcionant molt temps. L’oficina era a l’escala número 1 i allà anàvem a pagar-hi moltes coses. Encara guardo els primers rebuts del lloguer, que pagàvem a 150 pessetes al mes. I de seguida es va apujar a 250 pessetes. Aleshores et posaven fins i tot l’escut de la Falange Espanyola de las JONS en el rebuts.
Quan es va crear l’associació de veïns, el meu marit en va formar part des del principi. En tenir la llarga malaltia, feia de tot: anar a Barcelona, a l'ajuntament, etc. S’ho carregava tot. Va ser aleshores quan, un tarda que jo estava a casa, van picar a la porta i eren uns policies que venien a registrar el pis. Jo no entenia res de res, però em van aclarir que havien detingut al meu marit per comunista, que tenia carnet. Ho van registrar tot! Buscaven propaganda o alguna cosa que el delatés, però no en van trobar. Jo no sabia que l’Elías era comunista i va ser, arran d’això, que ho vaig descobrir. De fet, la dona d’en Joaquín Vizcaíno m’ho va confirmar. En aquella època i en ser 8 anys més jove que ell, jo no tenia gaire món corregut i ni m’ho hagués imaginat mai.
Al final, l’Elías va estar només 24 hores a la presó. El van detenir perquè li van fer muntar un piquet en una fleca per no deixar-los obrir. Després de tot aquest enrenou, el meu marit va decidir sortir del Partit Comunista i va restar tan sols com a integrant de Comissions Obreres i també de l’Associació de Veïns del Xup.
Durant uns anys, algunes famílies vam deixar de pagar el lloguer fins que no ens arreglessin mínimament els blocs de pisos i també el barri. Va ser l’única manera de fer pressió i ser tinguts en compte! Sobretot vam lluitar per aconseguir unes teulades dels edificis ben fetes i també els carrers asfaltats. Un cop ho vam aconseguir, vam anar pagant tot el que devíem de mica en mica. En el Xup sempre s’ha hagut de lluitar molt per aconseguir qualsevol cosa.
Els primers anys d’estar vivint al barri no hi feia molta vida, perquè treballava a Manresa. Però va ser quan vaig començar a cosir i a brodar, quan la gent del Xup ja em va començar a conèixer més. En aquella època era quan tant el meu marit com jo ens vam quedar sense feina... A cada casa, tothom tenia alguna cosa feta per mi. A totes les cases! Més o menys devia tenir uns 32 anys aleshores. Poc després vaig entrar a treballar a l’escola com a cuinera, eren els anys 80. En aquell moment sí que la meva relació amb el barri va començar a ser més directa.
Maduresa
Un cop es va construir l’escola nova del barri del Xup, els meus fills hi van començar a anar. Aleshores jo ja treballava com a cuinera en el CEIP Pare Ignasi Puig i vaig estar-hi fins que vaig complir 60 anys, per jubilar-me. Quan vaig començar amb aquesta feina, érem tres a la cuina perquè teníem 320 nens i nenes a l’escola. Però els darrers quatre anys de treballar-hi em vaig quedar tota sola, ja només hi havia 90 alumnes en el centre. Temps després, molts nens i nenes que em trobava encara em preguntaven: “Quan tornaràs?”
En haver-hi menys mainada a dinar, quan l’ajuntament rescindia els contractes de les cuineres ja no en posava de noves. L’últim any d’estar treballant allà, la gestió de la cuina la portava una empresa privada. Però l'empresa que hi ha ara ja no és la mateixa. Abans de jubilar-me, vaig estar treballant a l’escola i, alhora, ajudava els meus fills amb el seu negoci els vespres i els caps de setmana. Fèiem plats precuinats. Va arribar un punt que, treballava tant, que no sabia ni a quin dia vivia. Així que, al cap d’uns mesos, vaig decidir deixar l’escola.
A mesura que vam començar a viure algunes famílies al Xup i a organitzar-nos per exigir les millores necessàries, el barri cada cop anava millorant més i no paraven de venir-hi nous veïns i veïnes. Sovint m’havia fet càrrec d’ensenyar el barri i de donar la benvinguda. Com que molta gent arribava sense gairebé res, perquè havien viscut en condicions molt precàries, jo els regalava olles, paelles o el que necessitessin per anar fent.
Tanmateix, el barri sempre hi ha tingut molt mala fama. Per exemple, quan la meva filla gran va començar a buscar la primera feina, de cangur, li van fer una entrevista i els va agradar: Però quan li van preguntar d’on era i va dir del Xup, li van contestar: “Aleshores no ens interesses!” i no la van agafar. Per sort, al cap de pocs dies la va trucar una altra família i li van donar la feina de cangur sense problemes. Va estar-hi 8 anys i fins i tot ho va passar a la seva germana petita. Però hi ha molta gent de Manresa que no té una idea gens bona del Xup, i d’altres veïns i veïnes s’han trobat en situacions similars a la de la meva filla.
A mi sempre m’ha agradat molt aquest barri, viure en el Xup. Tens l’oportunitat d’estar envoltada per la natura i això és molt important. Els nens i les nenes gaudeixen de molta seguretat, igual que nosaltres. A més, encara ara, poden jugar pel carrer. És veritat que en el Xup també et pots topar amb gent que no va pel bon camí però si tu no els hi dius res, no et molesten. Així convivim en pau. Jo mai he negat que sóc d’aquest barri i mai ho negaré.
Escrito por doneselxup el 30/06/2009 20:43 | Comentarios (1)
Em dic Dolores López Trapero. Vaig néixer el 16 d’octubre de 1943. Aviat compliré 66 anys. El meu pare es deia Rafael López i la meva mare Dolores Trapero. Sóc originària d’un poble que es diu Peligros, situat a 5 quilòmetres de Granada. El meu pare va morir quan jo era molt petitona, tindria uns 3 anys i, temps després, la meva mare es va tornar a casar amb un altre home. Per tant, el meu germà i jo vam tenir un padrastre.
En morir el pare, la meva mare em va ingressar en una escola de monges fins als 7 anys. Aquella època vaig tenir una educació primària relativament normal. Poc després, la mare em va venir a buscar i vaig deixar d’estudiar per ajudar-la en tot el que podia. Durant un temps, vaig anar a viure a Madrid amb els meus tiets, que sempre em van cuidar com a una filla. Això va ser quan la meva mare, el meu padrastre i el meu germà van venir a viure a Sant Joan de Vilatorrada.
Quan tenia 16 anys, vaig venir a visitar a la meva família i també a passar les vacances a Sant Joan de Vilatorrada. Un cop al poble, vaig fer algunes amigues i el lloc em va agradar. Aleshores vaig decidir venir a viure-hi. Ho vaig dir els meus tiets i em van dir: “tu mateixa”. Van entendre que volgués restar a prop de la meva mare i el meu germà.
Aleshores, la situació de les fàbriques a Sant Joan de Vilatorrada era d’apogeu. De seguida vaig trobar feina en una indústria tèxtil que es deia Cal Ribes i m’hi vaig col·locar d'operària. Hi feia el torn de tarda.
Vaig començar a festejar als 18 anys, quan feia un any i mig que vivia aquí. Em vaig casar el mes de setembre de 1963, em faltava només un mes per complir els 20 anys. Un cop casada, vaig continuar treballant però vaig venir a viure a Manresa. És la ciutat del meu marit, en Josep Haro Girona. Vivíem amb la meva sogra, amb el meu cunyat... en un pis molt petit del casc antic de la ciutat. Aleshores vaig canviar d’empresa. Vaig venir a treballar a la fàbrica Can Miralda – Els Panyos. Ja no en queda res però va ser molt emblemàtica. Hi vaig estar fent feina un parell d’anys i escaig, fins el 1965 més o menys.
El 1964 va néixer el meu fill Alfonso, però vaig continuar treballant a la fàbrica fins que ens vam traslladar al barri del Xup, el mes de juny de 1966. El nen ja tenia una mica més de dos anyets. “Ens van donar el pis i jo encantada! La gent ja portava vivint en el barri des de feia un any!”
El pis del Xup ens el van donar de carambola. Ens havíem apuntat al sorteig però no ens va tocar. Al cap d’un any, un matrimoni gran va renunciar al seu, el setè de l’edifici 28, i ens el van concedir a nosaltres, que érem a la llista d’espera. Quan vam venir al barri ens vam haver d’emportar la meva sogra, perquè estava malalta i impossibilitada. Entre cuidar el nen i la sogra, m’era impossible treballar. Aleshores vaig plegar.
Al cap de 4 anys de viure al Xup la meva sogra va morir i em van tornar a admetre a la fàbrica Els Panyos. Però entre el nen i la casa, l’horari de tarda no m’anava bé. Passats uns 2 anys, el 1972 vaig passar-me a una altra fàbrica, Cal Gallifa, i hi feia horari de nit. Durant 2 o 3 d’anys ho vaig anar portant, fins que em vaig posar malalta. “Costa molt treballar de nit, perquè no dorms!” Em van diagnosticar esclerosi mitral i vaig haver d’agafar la baixa per invalidesa. No vaig poder tornar a treballar. Tenia poc més de 30 anys. I només el meu marit portava un sou a casa.
Adolescència i joventut
Quan vaig venir a viure al barri del Xup, el 1966, el barri ja feia un any que funcionava. Jo estava molt contenta i, per a mi, aquest barri era el millor! Venia de casa la sogra al casc antic de Manresa, on vivíem tots atapeïts, i aquí tenia el meu pis, casa meva. Tot i ser petit, era molt millor que l'altre. Hi havia tres habitacions menjador, cuina i bany.
Però, amb el pas del temps, vas veient quines són les condicions dels habitatges i també del barri, comences a trobar-hi moltes mancances. L’estructura dels edificis era defectuosa, els carrers no estaven asfaltats i tot eren pedres... i donava la sensació que estava tot molt deixat. No era que els veïns i les veïnes no ho cuidéssim, sinó que ja ens ho havien lliurat així. No teníem ni xemeneies per escalfar-nos. I tot això en uns pisos que a l’hivern et mores de fred i a l’estiu et fregeixes de calor. Quan finalment vam aconseguir que ens donessin el permís per instal·lar les xemeneies, va resultar que el paleta que se n'ocupava ho va fer malament i encara va empitjorar l’estat de les vivendes. Si plovia, se’ns colava l’aigua a casa.
No teníem ni ascensor. Bé, en teníem, però no funcionava i jo visc en el setè pis d’una torre de vuit! Amb un nen petit, que sempre has de pujar-lo amunt i baixar-lo avall... em tocava plegar el cotxet cada vegada, i agafar-lo amb una mà i a l’altra portar el meu fill. Vam estar més d’un any que l’ascensor hi era però no es podia posar en marxa per alguna cosa que s’havia d’arreglar. Al cap d’un any i escaig, vam aconseguir que ja funcionés però complint un horari: l’ascensor es tancava a les 10h de la nit. Això feia que si arribàvem tard de treballar o bé teníem alguna urgència, no ens tocava més que anar escales amunt i escales avall.
És clar, no podem oblidar el tema de les teulades dels blocs. Va ser una odissea! Fins a 1973 només teníem una espècie de reixeta amb uns plàstics negres, i és clar, es filtrava l’aigua quan plovia. A la veïna de sobre nostre, la de l’àtic, que era també la presidenta de l’associació de veïns, se li va inundar tot el pis per culpa de les xemeneies mal fetes i va haver de sortir de casa seva perquè no hi podia viure. Va haver de baixar al pis de la porteria, que ja no hi havia ningú. Aleshores nosaltres ens vam quedar sense protecció a dalt. Què va passar? En el bany se’ns va fer un forat a sobre del vàter. Cada cop que en volíem fer ús, havíem d’anar al lavabo amb un paraigües.
A partir de tot això, vam començar una lluita a mort per aconseguir unes bones teulades. Ens van assessorar que l’única via que teníem per fer pressió i forçar que ens ho arreglessin era deixar de pagar el lloguer dels pisos. Ens vam plantar algunes famílies: érem poques, quatre gats! Vam estar 7 anys sense pagar el lloguer. Després volien que els paguéssim tot els endarreriments al comptat però per a molts de nosaltres era impossible! Al final vam arribar a un acord: durant els 7 anys següents vam estar pagant el rebut del mes i un dels endarrerits. Totes les famílies vam saldar els nostres comptes.
Tanmateix, el barri sempre ha hagut de lluitar molt per aconseguir qualsevol de les millores. El meu marit és un home molt emblemàtic del Xup perquè ha viscut molt el barri, sempre era dels que estava lluitant. Ell era molt llançat. Sempre estava al capdavant de les reivindicacions.
Però tot això no treu que aquest fos un molt bon barri per viure. La mainada tenia espai per jugar i estava en contacte amb la natura. El nostre fill aquí podia estar sempre en espais oberts: per a ell va ser fantàstic! En realitat ell no havia vist res més però nosaltres ho valoràvem molt positivament. Baixàvem al carrer a passejar, i tu t’asseies a parlar amb les veïnes mentre el nen podia estar jugant amb els cotxes de petit o amb la pilota de més gran...
Al principi de venir a viure al Xup, el nostre fill anava a una altra escola. Aleshores, per qüestions de la feina, a nosaltres ens anava millor. Però això va ser només durant un temps, fins que va començar a preparar-se per a la comunió. Aleshores ja el vam portar a l’escola del barri.
També va ser tot un drama la nova escola. Primer feien les classes en els locals comercials i fins que no van acabar aquest edifici! Aquesta va ser una altra reivindicació duta a terme per la gent del barri. Heu de tenir en compte que, per aconseguir acabar les obres, va haver de venir l’exèrcit. És molt fort! Resulta que l’obra va quedar parada... i venia una empresa i se n’anava i després en venia una altra i també marxava. Jo no sé si els pagaven o no els pagaven... Però el cas és que, al final, va haver de venir l’exèrcit a enllestir-ho.
Maduresa
Un cop les reivindicacions van anar sorgint efecte i es van anar aconseguint els arranjaments que consideràvem justos, el barri va anar millorant molt. Tanmateix, la fama que hi havia del barri del Xup a Manresa era cada cop pitjor. Si deies que eres del Xup, t’havies de sentir comentaris desagradables. Fins i tot et molestaves i sorties a la defensiva: “Qui creus que vivim en el Xup? Hi vivim tanta gent bona o més que a Manresa! Perquè és petitet i ens coneixem tots...”
Jo sempre he pensat que en el Xup hi havia el mateix que a la ciutat però que, en ser més petit, tant les coses bones com les dolentes, es fan més visibles. Sí és cert que força gent es va morir a causa de la droga, però com a tot arreu!
Jo sempre m’he sentit molt bé al barri. Sempre m’ha agradat molt, tot i haver de lluitar constantment! No ho canviava per res. La gent diu que no és un barri segur però jo mai he passat por. Ara, amb l’arribada d’immigrants d’altres països, que no els entenem quan parlen i tenen costums diferents, s’ha creat una mica de psicosi al voltant de la seguretat. Però jo en conec uns quants i són unes bellíssimes persones. Mai he tingut problemes. El problema és que hi ha desconeixement i per això neix la por.
La relació que hi ha entre els veïns i les veïnes del Xup és molt bona. Sempre ha estat molt bona. Això fa que la relació i la convivència dins del barri sigui molt enriquidora. Fem activitats junts, anem a reunions o organitzem excursions i, és clar, acabes coneixent a tothom. Som com una gran família!
Escrito por doneselxup el 30/06/2009 20:46 | Comentarios (0)
